Gaudir de la feina

Cada nit, quan tanco el llum de l’habitació, penso en el dia que acabo de deixar enrere, i normalment m’adormo pensant en coses agradables. Poques vegades miro més enllà, i els anys passats no deixen de ser records acumulats que rellegiré quan no tingui res més a fer. Quan per fi hagi arribat a Ítaca prendré consciència de tot el camí, ple d’aventures, ple de coneixences... i tindré present, també, Vertix. Tot el que m’ha aportat i tot el que li he donat. Com m’ha acompanyat en el meu creixement de vida i com m’ha ajudat a gaudir de l’arquitectura, també. (El plaer que em proporciona veure gent vivint en espais que han nascut d’un paper en blanc, veure com vestim a les ciutats, em resulta orgàsmic). Mai estaré prou agraït a la família Massot, al seu esperit empresarial, creador, visionari, a la seva iniciativa i a la seva empenta, i ,a més, deixar que jo formi part del seu projecte, tan fascinant. No serà la millor empresa del país però després de 50 anys, donar llars a tantes famílies, i inventar barris sencers on anys abans només hi havia terra erma, no ho haurà fet tan malament. Jo tampoc sóc el millor professional que es puguin trobar, però alguna cosa dec fer bé. 

A Vertix, he viscut dues etapes ben diferenciades en el temps, el que m’ha permès veure clarament els canvis que s’han produït, com s’han adaptat als nous camins sense por, i aquesta distància també m’ha ajudat a percebre com he canviat jo. Temps enrere, per aquest escrit, hauria pensat que no fora correcte parlar de com m’agrada veure al Sr. Massot i a l’Elena impecablement vestits amb un somriure a la boca, petjada ferma i actitud valenta. La seguretat que transmeten malgrat temps viscuts. Quan entren en el departament per fer una salutació. O com m’agrada escoltar-los quan plantegen els projectes i la velocitat amb la que s’expressen. Tampoc hauria dit com m’encanta quan hem de tancar les dues portes per les rialles dels dinars amb els companys. Els 10 minuts dels cafès silenciosos. Les migdiades en el banc del parc. Pujar les cortines del despatx o encendre la impressora. Veure, tocar i abraçar a la gent. Explicar-nos el cap de setmana i conèixer de la vida amb els que compartim tants moments. Fer una cervesa els divendres després de donar-ho tot durant la setmana. Saber que passo tantes hores amb gent que em fa feliç.

Avui quan tanqui el llum de l’habitació pensaré en l’escrit, i en l’agradable que m’ha resultat recordar una part important de la meva vida mentre escoltava Jaume Sisa i Qualsevol nit pot sortir el sol. No sé quant temps seguiré a l’empresa ni quant temps serà necessària la meva aportació, però això ja ho pensaré una altra nit.