Quantes vegades he intentat justificar la meva felicitat i el meu èxit personal, amb grans explosions de color, aventures d'herois titànics, viatges a paradisos inexistents, experiències tan vitals i passions desmesurades?
Tornaré a ser capaç de gaudir del meu voltant més immediat? Fer extraordinari el que no ho és? Descobrir l'existència del no-res? Treure la pols a la innocència d'aquell nen que tantes alegries m'ha donat?
Japón perdido, Alex Kerr (1952)
A veces cojo una flor del jardín; a veces escucho el llanto de las ocas. A veces barro las hojas caídas; a veces planto crisantemos. Al ascender por la montaña del este, le canto a la luna; en la ventana que da al norte, leo libros y recito poemas. Aparte de eso, estoy mano sobre mano.
No hay comentarios:
Publicar un comentario