Em sento buit. Sense aire. Ha passat pel meu costat a tota velocitat. I he tingut molta por. El següent seré jo. No et dones compte que no estàs preparat fins que arriba aquest moment. Tots els profunds pensaments de la Vida: la recerca de la felicitat, la preparació de la mort, el valor de l’amistat, i la família. La poca importància de la matèria. I el Carpe diem.
Són plantejaments hipòcrites i prepotents que només funcionen quan tens tot el que reclames com a superflu?. Sóc fràgil i segueixo tement el futur i la inseguretat davant del què passarà. Tinc pànic a no saber renunciar el que crido als quatre vents com innecessari.
Continuen funcionant els trens, les cançons de RAC 105 són les mateixes que la setmana passada, demà tinc visita d’obra, el sol tornarà a sortir demà un minut abans que avui i es pondrà un minut més tard que ahir. I cada dilluns procuraré aportar una xicra de plaer.
Espero però, no oblidar el dia d’avui.
5 comentarios:
Ànims germà!! Al final de tot ens en sortim.
Veig que tens familia que t'estima, però s'ho podria currar una miqueta mes.........no es gens original......
Ànims. la meva dona, que és psicològa, recomana fer dues coses en aquests casos. Primera, posar-se en 'modo activo', es a dir posar-se a fer coses per solucionar el problema. Resta molta angoixa sentir que s'estan fent coses per superar una situació dolenta. En aquest cas això pot implicar, per exemple, actualitzar el teu cv, enviar-lo a tants llocs com puguis, trucar a tothom qui coneixes per fer saber que potser hagis de canviar de feina, etc.... Fes coses d'aquestes i ja veuràs com et començaràs a trobar millor. Segona, pensa en la pitjor situació possible. Normalment quan fem això ens adonem que aquesta situació no és tant dolenta com pensàvem. En el teu cas pot significar haver de dependre durant un temps del sou de la teva dona i de la paga d'atur, però res pitjor que això perque no és realista pensar que en un plaç normal de temps no trobessis una altre feina. Espero que això ajudi una mica... Una abraçada molt forta desde los madriles.
haig d'admetre que he esborrat tres cops les poques línies que volia deixar en el teu bloc. Suposo que després de cada frase m'he adonat que no hi ha res a dir que necessitis, doncs no has escrit per llegir els nostres (o com a mínim els meus) consells sino per deixar constància del teu estat d'ànim. Simplement jo deixo constància de que no estàs sol en aquest sentiment. D'altres tenim la vida lleugerament més assegurada (fins que no hi hagi un daltabaix gran i incontrolable) i sovint obviem la realitat. Sabem que tots podem trobar un munt de solucions als problemes, i que això ens han preparat durant tants anys, però no és menys cert que a mesura que passa el temps els nostres somnis de triomf van deixant pas al, com a molt (i com a mínim!) gaudir de la vida que ens anem fent. Entenc perfectament el calfred que has passat, i tot i així t'animo a no enfonsar-te en cap cas. Aquesta vida que ens hem fet no és pas l'única possible, i de ben segur tot i seguint com fins ara en 20 anys veuries que no haurà acabat essent com ara la predius. Les probabilitats de que sigui millor o pitjor tenen origen incontrolat només en part. La base és prou bona com per tirar endavant.
Oh! Amic meu! I tant que sortirem endavant...
Mai oblidarem aquest dilluns, altre dia onze fatídic.
Els nostres camins es tornaran a creuar. Això es el que desitjo.
Jordi
Publicar un comentario