Miro el taüt. És senzill, sobri, tacte sensual, de pi blanc, no està envernissat
ni polit; olor nítida i transparent, fusta acabada de tallar; perfectament
escairat sense bisells, quatre nanses de forja absents de cap ornament, i una
petita creu inscrita en la tapa, subjecte amb tres frontisses, també de forja. Em
resisteixo a pensar que el nostre camí ja no és el mateix. És massa tard perquè
una cosa tan simple ens separi. Vam esdevenir un aliatge quasi perfecte. La
nostra comunicació va més enllà dels mots, les paraules, dels petits gestos o
subtils mirades, d’una carícia o una besada, del perfum escollit o com
respirava. No precisem compartir ni el temps ni l’espai. No existeixen buits ni
absències davant la mort. No ens falta un tros de nosaltres mateixos. Som un
tot. Únic i indivisible.
No hay comentarios:
Publicar un comentario