És cert que el mar bramava,
escuma blanca en la vorada. Pel dolor que sentirien els nostres pits. Pel
comiat d’una passió ardent, que ocultava els dubtes de la veritat. El trencar
de les ones ens esquitxava els rostres radiants. El cel ens contemplava
estrellat. Aquella nit era neta i clara, i així obria pas al naixement d’un dia
assolellat, que serà ofrena de noves coneixences aprofitarem en el nostre
caminar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario